L'últim surrealista

L'últim surrealista i el primer subnormal
es follen una perdiu
Un, agafa la destral,
l'altre, la decapita per davant
Jo, m'obro el cap en canal
i em trobo com peix podrit en llac encantat

He vist un simbolista amb l'ull tort,
Verlaine, Rimbaud, l'enyor de la mala sort
Tragino amb el ritme sinestèsic del neguit,
em marejo cada tres per dos versos de nit
Crec que m'estic convertint en un Déu,
mudant pell en un gran malalt decadent

Fruita del temps

M'he tatuat el nom d'algú que no conec
he vist un nen que ja no ho és
li posaré mel als peus i així tornarà a ser

He llogat una moto que rugeix
dono gas als anys granats
i em surt metralla del nas

Més ràpid rabiosa barca
trenca'm, vella grassa
vull aquesta Yamaha 100

No comptes els quilòmetres
i m'agrades, remei meu
ets fruita del temps

Sóc tan feliç, que avui em mataré

"La felicitat és estúpida
i la tristesa intel·lectual".
Joan-Pol Puntal

L'ídol somort

El teu destí bucòlic en ve doble
creu en el quadre d'una figa endormiscada
que fuig de la panera i tres topònims

Saturn saluda Urà
no t'entens i t'has de tocar
ets pell, transeünt bipolar

Un roser s'emmiralla en l'horror
i la prosa epidèmica de l'albada
ha mort a temps, per sort

Damunt la pilastra et tradueixes
esquizocarp,
el cel s’estrella en murs esquívols de Renant

mentre paraules desterrades embarquen per no tornar

Agafa'm amb mònita, retorna infant criminal
treu-te la crinera, màscara d'ualabi habitual
i corda’t,
cristall histriònic idolatrat

Mor ràpid i viu jove, xeringa de camí ral

oblides la lletra de la partitura 

però mai, mai, els acords que has de tocar

Sents aplaudiments de muts i tu no ets sord
home bord, mal-paït, protagonista de cucanya
cantes per quinze prunes presidiàries

L'ídol somort porta un vestidet blanc per Sant Joan,

amb un mitjó-sabata viu a l'hospici occipitalentre nervis nocturnals
i a tu, fanàtic de fang, et surten formigues turqueses del nas

Vull ser vell

Dimoni de la guarda, m'escoltes quan pitjor et trobes,
te’n recordes de tot allò que avui he volgut oblidar.
Érem eremites que xuclàvem comiats, pedres inquietes,
una branca de timó i massa arrugues per tenir por.

Els anys es perdien en cicatrius, malaguanyats danys,
el demà d'un mirall en mil menys un vidres maldats.
Què penós és ser jove, ignorant, finit, ignot,
omple'm de vida, vida, o omple'm de mort.

Tot, encara res

Miracle hostil, t'escriuria,
tot el calendari enllà dels teus llavis

Torno de Nairobi en una tarda
però t'estimo en massa nits

Hi ha un poeta que prefereix el dia
la llum sepulcral dels matins

Diràs que és un plor rar
et penjaran per robar cors

I jo travessava un dia sense sol
implorant un fruit mestís

Saludeu el seu somriure
no té rostre, llavors

Salveu-lo!
la llei no pot, encara

Tinc a terra el llit,
i m'arribo a les mans

Hi ha vida Abans de la mort?

NO PENSO, PER TANT, NO EXISTEIXO
-ni cogito, ni ergo, ni suc de taronja-