L'ídol somort

El teu destí bucòlic en ve doble
creu en el quadre d'una figa endormiscada
que fuig de la panera i tres topònims

Saturn saluda Urà
no t'entens i t'has de tocar
ets pell, transeünt bipolar

Un roser s'emmiralla en l'horror
i la prosa epidèmica de l'albada
ha mort a temps, per sort

Damunt la pilastra et tradueixes
esquizocarp,
el cel s’estrella en murs esquívols de Renant
mentre paraules desterrades embarquen per no tornar

Agafa'm amb mònita, retorna infant criminal
treu-te la crinera, màscara d'ualabi habitual
i corda’t,
cristall histriònic idolatrat

Mor ràpid i viu jove, xeringa de camí ral
oblides la lletra de la partitura 
però mai, mai, els acords que has de tocar

Sents aplaudiments de muts i tu no ets sord
home bord, mal-paït, protagonista de cucanya
cantes per quinze prunes presidiàries

L'ídol somort porta un vestidet blanc per Sant Joan,
amb un mitjó-sabata viu a l'hospici occipitalentre nervis nocturnals
i a tu, fanàtic de fang, et surten formigues turqueses del nas

5 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

El títol em recorda Ferrater i els seus "ídols per a la submissa fe de després" (ho dic de memòria). "El teu destí bucòlic" sembla que vulgui introduir un fons pastoral, com es veu després. "La figa endormiscada/ que fuig de la panera": hi ha alguna noia que és figa d'un altre paner...
"Saturn saluda Urà" i Urà saluda Saturn!
En les tres primeres estrofes repeteix la idea del contrast, l'antítesi: "en ve doble", "transeunt bipolar", "un roser s'emmiralla en l'horror": per la vella idea poètica del contrast entre la nit i el dia, per exemple.
La veu poètica es queda amb la nit: "La prosa epidèmica de l'albada/ ha mort a temps, per sort", el començament del dia, per molt bell que sigui, només és prosa, perquè el dia és prosa, i la nit poesia. "Bring on the night, I couldn't stand another hour of day", diu Sting.
"Mentre paraules desterrades embarquen per no tornar", les que el poeta envia a internet, fins i tot publica, i que mai ningú entendrà. Però a vegades no és així, i les paraules retornen com un boomerang, o com la lluna reflecteix la llum del sol (el que jo sempre he pensat que és el crític).
"Renant" és un llogaret del municipi d'Oliola (Noguera). "El cel s'estrella en murs equívocs de Renant": és un joc de paraules amb la paraula cel estrellat, és una mena de imatge visionària.

A partir d'aquí, el més intel.ligible és: " oblides la lletra de la partitura/ però mai, mai, els acords que has de tocar", o sigui, la idea interior sempre és la mateixa, encara que a vegades no la sàpiga expressar, el seu món interior, el seu ídol, perdura.

Hi ha una sèrie de paraules que he hagut de buscar a l'enciclopèdia, i que no he acabat d'entendre. "mònita" la trobo molt curiosa.

Com he disfrutat amb aquest poema, sense entendre'n gaire res!

Helena Bonals ha dit...

Això que "La meva única pàtria és la solitud", és que no et sents català? Només "extraterrestre"?

Per la meva banda, jo no llegeixo ni llegiré cap llibre en castellà! L'excepció: Don Quixot i Buero Vallejo. De la resta en puc prescindir olímpicament.

Helena Bonals ha dit...

Escolta, per què no em dónes el teu mail, és que no vull que els altres vegin el meu. Després pots borrar el teu missatge aquí. També pots borrar aquest.

Elena

Helena Bonals ha dit...

Tinc tanta "mala pata"... No sóc poeta com tu.
Saps? El dilluns sabré si tinc plaça indefinida com a "tècnica auxiliar de biblioteca" a BCN.
Això de tècnica és pel tema de l'ordinador, que em ve gros! Però la feina en general és maca. Sóc una bona rata de biblioteca.
Per què no em dones el teu mail i t'ho explico?
Una abraçada,
Elena

Anònim ha dit...

sents aplaudiments de muts...quants cops els passen aquestes coses als artistes! ´´es una merda